Entre Vega i Altair

Posteado por
01May
 Explica una antiga llegenda japonesa que una princesa de gran bellesa, anomenada Orihime (Vega), es va enamorar d’un pastor anomenat Hikoboshi (Altair).

 

Orihime (la Princesa Teixidora, en japonès) era una magnífica teixidora i era filla de Tentei (el Rei Celestial). Ella teixía magnífiques teles a la vora del riu Amanogawa (la Vía Làctea), i degut a la seva feina que la tenía ocupada tot el dia, no podía conèixer a ningú de qui enamorar-se. Aleshores el rei va concertar una trobada entre la seva filla i Hikoboshi (el Pastor de les Estrelles), al trobar-se, ambdós van enamorar-se inmediatament i al cap de poc temps es van casar.

 

Però després del casament, Orihime va abandonar les seves labors tèxtils i Hikoboshi va fer el mateix amb el seu ramat d’estrelles, que es van escampar per tot el firmament. El rei Tentei, furiós, va decidir separar-los al cel, deixant-ne un a cada costat del riu Amanogawa. Abatuda per la separació, Orihime va implorar al seu pare que li permetés tornar-lo a veure de nou.

 

El rei, conmogut per les llàgrimes de la seva filla, els va permetre tornar-se a veure el setè dia del setè mes llunar a través d’un pont que s’estenia sobre el riu Amanogawa.

 

Aquest mite és l’explicació d’un fenòmen que podem percebre per aquelles dates, en el que les condicions lumíniques fan que s’atenui la claror de la Vía Làctea, com si un pont s’extengués entre les dues estrelles.

 

vega_altair

Altair, Vega i Deneb (el triangle d’estiu).

 

…i ara suposo que us preguntareu a què ve tot aquest rotllo… doncs ben bé no ho sé ni jo. Només sé que les dues classes que ha impartit el Manel Soria en temàtica de fotografia nocturna de llarga exposició són un món a part, farcit de curiositats, anècdotes, vivències, sensacions… això és només una part del que ens pot oferir el cel nocturn. És cert que aquesta disciplina pot resultar (o semblar) complicada i sacrificada en molts aspectes, però tot el que aporta a un mateix com a persona, compensa enormement l’esforç que l’hi podem dedicar. Pasar-se tres o quatre hores sota el cel estrellat és una activitat que pel bé d’un mateix s’hauria de fer sovint.

 

La finalitat d’aquest post hauria de ser la d’explicar una mica les classes del Manel però no sé com enfocar-ho, potser per què tot això va molt més enllà del món fotogràfic… sí puc dir que ja fa uns tres o quatre anys vaig descobrir per casualitat algunes de les seves fotografíes nocturnes i em van semblar realment espectaculars. Fins a aquell moment mai havia vist el cel nocturn de la manera que ell ens el mostrava, allò va despertar en mi una gran admiració cap a ell i també moltes ganes de trobar-me’l i qui sap si inclús intercanviar-hi unes paraules.

 

En Manel és un cul inquiet, no para mai i possiblement sigui una de les persones més apassionades que conec. Havent fet vàries sortides amb ell, escoltar-lo en algunes xerrades, classes i demés, el puc qualificar com una persona autèntica. Puc assegurar que les seves classes no són només tècnica, van molt més enllà, si s’ha de parlar de ciència se’n parla, si s’ha de parlar d’art se’n parla, si s’ha de parlar de mitología se’n parla… tot això i molt més pot arribar a ser el cel nocturn explicat per ell.

 

De fet, com molt bé va dir, si no coneixem res del que hi ha al cel, no hem de pretendre voler conèixer-ho tot en una nit. El saber i el conèixer no són només dades, també són moments i sovint molt especials… i així és, de nit, quan miro el cel i veig aquestes dues estrelles, Vega i Altair, inevitablement pel meu cap pasa la primera sortida fotogràfica amb ell, on per primera vegada, i amb molta atenció, vaig escoltar aquesta antiga llegenda japonesa…

 

_URI4526

Llum zodiacal, Venus i un avió.

 

Gràcies Manel per contagiar la teva passió als demés.

 

P.D: Falta el meu toc d’ironia habitual, però si voleu canvio el títol a “Com explicar alguna cosa i acabar fent la pilota de mala manera”  😉

Comentar

Tu dirección e-mail no se publicará.

Iniciar sesión