Antecedents
Malauradament, hi ha diferents fets al llarg de la història que actuen com a catalitzadors per fer necessari el Dia Internacional de la Dona. Recordem com a primera vaga, la de les obreres tèxtils nord-americanes el 1857 per demanar millors condicions salarials. Posteriorment, la premsa es va fer ressò de l’incendi del 25 de març de 1911 a la fàbrica Cotton on van morir 142 obreres. I va ser un 8 de març (segons el nostre calendari) de 1917 quan les dones russes van sortir al carrer reivindicant aliments i reclamant el retorn dels combatents, tot desencadenant la caiguda de la monarquia. Podríem continuar...
El precedent directe de la vaga d’avui, el trobem a Islàndia, on fa més de quaranta anys (el 24 d’octubre de 1975), 9 de cada 10 dones van paralitzar el país tot desatenent feines no visibles ni remunerades, com la cura dels éssers estimats, petits i grans. Així van denunciar la bretxa salarial (òbviament a favor dels homes) i la infra-representació de les dones en les institucions, i van reivindicar el reconeixement de les tasques de la llar i la millora dels serveis socials per a l’atenció dels infants. Avui, Islàndia és un referent mundial en el plànol de la igualtat entre homes i dones.
La importància de cuidar-nos els uns als altres
Voldríem citar unes paraules del recordat Carles Capdevila en un dels seus intel·ligents articles que deia així:
“La cura de les persones és la tasca més important del món, i la menys valorada. L’han assumit i assumeixen molt més les dones, i l’encomanem a l’últim que arriba, de vegades dones immigrants que deixen de tenir cura dels seus fills, que deixen el seu país, per tenir cura dels nostres avis”
Si hi pensem un moment, no és absurd que haguem de manifestar-nos per reivindicar quelcom que és fonamental i necessari en la nostra societat? I justament perquè tradicionalment (des d’un punt de vista cultural i antropològic) ho han fet les dones i sabem que no ho deixaran de fer, podem prescindir de valorar-ho i agrair-ho? No és vergonyós que a data d’avui haguem de manifestar-nos denunciant la bretxa salarial? No és intolerable que haguem de reclamar la igualtat d’oportunitats entre homes i dones? No és ignominiós que s’hagi de denunciar l’assetjament sexual i la violència de gènere?
Algunes dades
Malgrat tot, les dades segueixen essent preocupants i escandaloses. Vegem algunes d’elles:
Universitat, el nostre entorn. Segons el Ministeri d’Educació, Cultura i Esport, el número de dones que es matriculen a la universitat són un 54%, però poc més d’un 25% ho fan en l’àmbit de l’Arquitectura i l’Enginyeria. Ara bé, només el 21% de càrrecs de direcció i càtedres d’universitats públiques estan ocupats per dones.
El futur, el món laboral. A Espanya actualment hi ha un 22% d’empreses que no compten amb dones en alts càrrecs. I 9 de cada 10 startups no superen els tres primers anys de vida, tot i que les startups fundades per dones, van un 63% millor que les fundades per homes. Encara que només el 12% d’startups tenen una dona com a CEO o fundadora.
Bretxa salarial. El sou d’una dona és un 14,9% més baix per cada hora treballada.
Societat i cura de les persones. Les dones decideixen el 87% de les compres al món, francament, tenen poder! La dona dedica a les tasques de la llar 26,5h a la setmana, l’home, 14h. I gairebé el 70% d’hores de treball domèstic, el realitzen les dones.
Violència de gènere. Realment calen dades? L’any 2017 a Espanya hi van haver 49 víctimes mortals reconegudes com a violència de gènere. I això és la punta de l’iceberg. Ni una sola víctima més!
Finalitzant el manifest: Així, doncs, com a comunitat universitària, ens manifestem clarament a favor de la igualtat d’oportunitats entre dones i homes, en especial, en el món laboral pel dret a una independència econòmica i a la societat, en general; ens sumem al moviment #MeToo com a denúncia a l’assetjament verbal i sexual i ens solidaritzem amb totes les víctimes de violència de gènere; i creiem, fermament, en la possibilitat de construir un món millor des del respecte i l’amor.