La Disputa: Voltaire vs Rousseau
Quantes vegades tenim l'oportunitat de veure i gaudir en un escenari, al mateix temps, un dol interpretatiu de màxim nivell, una batalla dialèctica d'alta tensió, un combat d'idees i visions del món tan antic i etern com plenament actual?
Un duel entre personatges que representen dues maneres radicalment oposades, però íntimament lligades, d'estar en el món.
Aquest article, ha estat redactat per Enric Hidalgo - Alumne del Màster Universitari en Filosofia i Debats Contemporanis sobre les Arts i la Tecnologia.
Pensament i art en escena
Doncs això és el que un grup de 20 persones entre alumnes i professors del Màster de Filosofia i Debats Contemporanis amb les Arts i la Tecnologia vàrem tenir el goig de contemplar el dia 10 de gener al teatre Romea (i després de comentar en un restaurant proper) amb l’obra “La disputa. Voltaire -Rousseau”. A l’excel.lent treball actoral de dues bèsties del teatre com Josep Maria Flotats i Pep Planes cal afegir la qualitat literària i filosòfica del text de Jean François Prevand, que es pot trobar editat tant en català com en castellà.
Experiències com aquestes posen de relleu la importància de retrobar i aprofundir en una idea: la vida universitària no s’esgota en la vida “acadèmica”, sinó que aquesta és la plataforma per sortir al món, explorar possibilitats de vida intel.lectual més enllà de les aules, interactuar amb el món social i cultural i establir vincles i lligams forts, en temps de pensament feble, entre els que fem plegats un camí de formació.
Reflexionant sobre Voltaire i Rousseau avui
En acabar la funció vàrem poder conversar una estona tot el grup amb l’actor que representa a Rousseau, en Pep Planas. La conversa va derivar cap a si avui el món s’inclina més cap a Rousseau o cap a Voltaire. Hi va haver consens entre espectadors i actor, que la cultura actual s’inclina més cap a Rousseau.
El mèrit de l’obra és la seva presentació poc dogmàtica dels pensadors com a arquetips de dues corrents intel.lectuals que travessen tota la modernitat i que expliquen sovint les seves contradiccions (o polaritats internes), les grans disputes filosòfiques dels darrers dos segles i potser la crisi actual dels grans principis de la Il.lustració.
Precisament, perquè els mostren amb les seves llums i ombres tant com a persones com a pensadors. Una mostra que aquesta tensió arriba fins els nostres dies és el pròleg que Xavier Diez fa del llibre “Incompetències bàsiques”, on assenyala que bona part del problema educatiu actual a Catalunya i a altres llocs ve d’haver apostat pedagògicament pels postulats roussonians (menyspreu de la raó i la intel.ligència, abús d’idees fins a transformar-les en idealisme, omnipresència del discurs sobre la felicitat, bonisme exagerat, cert fanatisme de fons, emotivisme).
La vigència del pensament il·lustrat
Mentre que el que representa Voltaire, la racionalitat, la tolerància, el culte a les arts, l’escepticisme i l’esperit crític, cotitzen a la baixa. El valor del text és intentar que ens posicionem en la disputa, i fer-nos veure que aquesta polaritat eterna és intrínseca a l’home i a la cultura, i que “matar” aquesta tensió necessària és matar el mateix home i la mateixa cultura.
Tota la història del pensament és el moviment, sovint pendular, entre els dos principis, i fins i tot l’aspiració raonable a un cert equilibri entre els dos té quelcom d’irrealitzable si ha de ser estable. Sigui com sigui, obres com aquestes ajuden a no abandonar la lluita.
FILOSOFÍA I HUMANITATS A | LA SALLE-URL