The party is over

"Una generació planta els arbres, altre rep l’ombra" (proverbi xinès) Totes les anàlisis possibles d’aquesta crisi ja s’han fet, però no està de més recordar les claus d’aquest desgavell mundial perquè els seus efectes els notem a diari i continuarem fent-ho durant els propers anys. Aquesta història comença al setembre del 2007 quan el banc britànic Northern Rock és intervingut per problemes de liquiditat. A partir d’aquest moment hi ha una reacció en cadena: un munt de bancs europeus i nord-americans[i] van caient, un darrera l’altre. Fins i tot alguns com Fannie Mae i Freddy Mac, enmig de la tempesta, aprofiten la barra lliure de diners oferida per la FED per fer negoci ràpid amb la compra de futurs, incrementant els preus del mercat de matèries primeres i agreujant encara més la crisi mundial. A Espanya, el govern es veu obligat a promoure un procés de reestructuració del sector de las caixes d’estalvi pel que porta desemborsats 9.500 milions d’euros amb càrrec als Pressupostos Generals de l’Estat, dotats a través del Fons de Reestructuració Ordenada Bancària (FROB)[ii]. La crisi financera posa al descobert altres debilitats en l’àmbit de la política internacional arrel de la fallida de Grècia: el baix nivell de responsabilitat compartida que tenen les nacions en aquest mon global. “(..) existeix un altre manera de prestar ajut als pressupostos de Grècia: fomentar el desarmament de la regió. Una iniciativa política per al desarmament entre Grècia i Turquia. En els darrers mesos França ha venut sis fragates a Grècia per 2.500 milions d’euros, helicòpters per 400 milions, 10 avions bombarders de combat “Rafale” per 100 milions cada un, i Alemanya li ha venut 6 submarins per uns altres 1.000 milions d’euros”[iii]. Totes aquestes patologies que han anat quedant al descobert tenen un denominador comú: el deute. L’endeutament com a paradigma d’una economia que havia de créixer a qualsevol preu, “prenent prestat de la natura, de la humanitat, dels bens comunitaris, sense intenció de saldar el deute, tan sols de posposar-lo”[iv] i esgotant els recursos de les properes generacions comprometent la nostra capacitat de reparació futura. Ara ens toca assumir sacrificis si no volem que les properes generacions carreguin un llast masssa feixuc pel deute heretat. Que la nostra constitució limiti el nivell de dèficit màxim és del tot necessari i hauria de limitar-lo per legislatura o mandat per tal de no permetre que els polítics utilitzin la inversió pública com a eina per guanyar eleccions a través d’obres de dubtosa prioritat. La forma en com aquesta mesura ha estat duta a terme són figues d’un altre paner, però és important comprendre que Espanya ja és el quart país desenvolupat amb major nivell de deute[v] i amb una taxa d’atur que dobla la dels altres països endeutats. La guerra d’Iraq, la construcció dels aeroports de Ciutat Real, Castelló i Alguaire, molts quilòmetres de via d’alta velocitat -segons el PEIT aprovat el 2005, Espanya serà el país de la UE amb mes quilòmetres de vies d’alta velocitat al 2020-, la quantitat d’hipoteques per habitant a Espanya -molt superior a la mitjana europea-, són només alguns dels fets que han entregat les claus de la nostra sobirania a la banca i als grans fons d’inversió. Des de l’inici de la crisi han tancat més d’un milió de pimes, moltes d’elles viables, per no poder trobar finançament per als seus circulants o per fer front als impagaments, per citar també alguna de les conseqüències de la party. Amb aquest panorama, no sembla una bogeria considerar la tesi del Decreixement[vi]. Ara, ens agradi o no, ens tocarà decréixer. Afrontem aquesta realitat creativament. Recuperem, poc a poc, les claus de la nostra sobirania individual i col·lectiva amb un consum responsable i conscient. Utilitzem el diner com a la poderosíssima eina de transformació que pot arribar a ser tot afegint-hi valors i compartint-los amb la comunitat. Ja està passant. Els fons d’inversió en Cleantech o el finançament col·lectiu de projectes oberts mitjançant el crowdfunding ens estan ensenyant el camí. Carles Sánchez Soci-director de desenvolupament estratègic de SIARQ y membre de la junta directiva de La Salle Alumni carles_sp@yahoo.es ----------------------------------------------------------------------------------- [i] El Bear Searns, el Countrywide Financial, l’IndyMac Bancorp, el Fannie Mae, Freddy Mac, Lehman Brothers, CDS AIG, Washington Mutual, Aliance & Leicester, Halifax Bank of Scotland, ABN Amro, Fortis Bank, Bradford & Bingley, Hypo Real Estate Bank, Kaupthing, Landsbanki i Glitnir. [ii] Si sumamos el resto de ayudas realizadas por el FROB sin cargo a los Presupuestos Generales del Estado, entonces la cifra alcanza casi los 18.000 millones de €. [iii] Daniel Cohn-Bendit, europarlamentari. Denúncia pública feta al Parlament Europeu al Maig del 2008. [iv] Gunter Pauli, La Economía azul, Tusquets editores. [v] % Deute/PIB: 1er: Japó (410%), 2on: Portugal (366%), 3er: Bégica (356%), 4rt: Espanya (355%), 5è: França (321%). Font: BIS Working Papers, No 352, The real effects of debt, Setember, 2011. [vi] Serge Latouche, La apuesta por el decrecimiento: ¿cómo salir del imaginario dominante?, Ed. Icaria (2009); Decrecimiento y posdesarrollo: el pensamiento creativo contra la economía del absurdo, Ed. Icaria, 2009: La hora del decrecimiento, Ed. Octaedro (2011).