Les 60 hores més llargues (segona part)

Les primeres hores acostumen a ser força tranquil·les ja que el Canal de Beagle actua com a “refugi”. En Gerardo, el Comandant del BIO Las Palmas, després d’avisar que la previsió del Drake era dolenta, ens va fer algunes recomanacions per tal que els efectes devastadors del Pas del Drake fossin els mínims: menjar aliments sòlids i beure tan sols l’aigua (o sucs, refrescos...) justa i necessària.

Si no, el nostre estómac patiria l'anomenat “efecte rentadora”. A les poques hores el pegat d’escopolamina començava a fer efecte i cada vegada tenia soooon i més sooooon... a més a més, la cosa es va començar a posar lletja i va començar l’espectacle: sentir-te ingràvid, donar-te cops amb tot arreu, treure les primeres papilles... van haver-hi 4 hores que van ser molt crítiques.

Companys amb més resistència que jo m’asseguren que les ones passaven per sobre del pont i que en ocasions la popa i la proa quedaven per sota de l’aigua, més que un vaixell semblava un submarí!

Després d’unes 30 hores de vegetació, vaig atrevir-me a aixecar del “llit” i menjar alguna cosa, ja quedava menys... durant les últimes hores vaig aprofitar per dutxar-me, fer fotos i preparar-me per trepitjar l’Antàrtida. Aquí ho deixo, en el proper post us explico les meves impressions en arribar a l’Antàrtida.

Per cert, és dur el Drake? Vosaltres mateixos: Enllaç Wikipedia: http://es.wikipedia.org/wiki/Paso_Drake Navegació amb el trenca-gels “Comandante Viel”

Fins aviat!