Menjar en una base antàrtica

Juntament amb la pregunta de “i fa molt fred allà?” i la de “has pogut tocar algun pingüí?”, la frase “i què mengeu a l’Antàrtida?” jo crec que és la que més es repeteix entre els familiars, amics, coneguts... per no dir la meva mare, que com tota mare que té el seu fill molt lluny de casa, es preocupa excessivament per aquest aspecte.

Des d’aquí una abraçada, mare!!

Doncs tot seguit revelaré aquesta gran incògnita... Faria malament si parlés d’una forma molt genèrica, ja que, com a tot arreu on es cuina per a moltes persones, hi ha gent que hi posa un interès estàndard, altres hi posen força interès i n’hi ha que, de la mateixa manera que els científics ens deixem la pell treballant per tal de poder obtenir els millors resultats possibles, també s’hi deixen la pell als fogons.

La gran sort per nosaltres és que aquí, a la Base Juan Carlos I, tenim al cuiner que ho dóna tot als fogons, en Ramón. No és que ho digui jo, ni els meus companys: quan arriben convidats de vaixells que cooperen amb nosaltres, o vénen de visita els companys antàrtics de la Base Búlgara, l'opinió sempre és unànime.

Tot i que cal dir que disposem d’una font de carn excel·lent, com és Argentina, no se li han de restar mèrits a aquest senyor que ens enviarà cap a casa amb uns quants quilos de més a sobre, doncs com us podeu imaginar els recursos són limitats. No solament es repeteix poc en el menú, sinó que davant la manca d’ingredients frescos, bé perquè s’hagin acabat o s’hagin fet malbé (estem a l’Antàrtida!!), amb una imaginació envejable és capaç de sorprendre’ns, del primer a l’últim de nosaltres.

També s’agraeix molt que es pugui triar entre tants plats, doncs n’acostuma a fer quatre... problema!!! No són poques les vegades que he acabat menjant els quatre plats diferents!!! A més a més, encaixa amb gran sentit del humor les bromes que se li acostumen a fer, doncs, exceptuant el meteoròleg, segurament és el que més rep de la Base. Després d’una setmana o més de clamor popular per a què fes “torrijas”, avui ens ha deixat a tots contents amb les esperades “torrijas”. El que ha d’aguantar el pobre...

Com podeu veure, mentre hi sigui el Ramón aquí a la Base, no cal patir pel tema del menjar... en tot cas cal patir per si m’entraran o no els pantalons a la tornada! Però encara que, com ja he dit, aquí s’hi menja millor impossible, hi ha un plat que trobo a faltar amb tot el meu cor... vull menjar sushiiiiiiiiiiiii!!!!!

Això és tot, en una altra ocasió seguiré explicant altres aspectes curiosos de la Base.

Fins aviat!!!