Reflexions des del confinament: què estem fent ?

Anava a començar aquesta entrada dient-vos “ara que estem en confinament i tenim temps” però hagués començat enganyant-vos. Realment tenim temps? Hem après a gestionar aquest nou entorn de treball? Jo crec que estem en progrés.

Des del confinament crec que és bo parar un moment i analitzar com ha canviat en aquestes 3 setmanes el nostre model educatiu. Tot i que podríem reflexionar sobre el model educatiu en general em centraré a en el nostre model d’universitat presencial.

Es troben articles divulgatius que parlen que hem canviat a la modalitat online tots els nostres graus i postgraus presencials. Però és això el que realment hem fet? Jo penso que no. En aquestes 3 setmanes hem passat d’un model presencial a un model virtualitzat. M’explicaré.

A ningú se li escapa que era un dijous dia 12 de març quan es treballava amb la possibilitat de tenir un confinament parcial tancant tots els centres educatius del país... i el divendres 13 de març ja no hi havia classe. Així doncs qui digui que ha passat els seus estudis a un model online com a mínim podríem dir-li que està utilitzant malament el vocabulari. No és possible fer un canvi de modalitat en zero segons, ni en un dia, ni en una setmana.

Què hem fet? Adaptar-nos de la millor manera que hem sabut, dimensionant de manera correcta els nostres sistemes tecnològics, per poder virtualitzar la presencialitat. De fet, si ens anem a un document de la REACU (Red Española de Agencias de Calidad Universitaria) del 15 de gener de 2020 ens diu que les activitats  formatives desenvolupades a  través  d’Internet,  de  manera sincrònica i interactiva, poden equiparar-se a les activitats de tipus presencial.

Així doncs, i de manera conscient, amb el marge de maniobra que hi ha hagut, hem virtualitzat la presencialitat, mantenint els horaris, les sessions lectives i el desenvolupament de cada assignatura. D’aquesta manera podíem seguir l’activitat acadèmica i no canviar en excés la dinàmica que, potser, hagués desorientat als nostres estudiants.

I ha funcionat? Doncs les taxes d’assistència han estat iguals o fins i tot superiors que les classes presencials (tal vegada la novetat en té la culpa? O no només la novetat). Les impressions a peu de pista ens traslladaven un agraïment per part dels nostres estudiants per l’esforç realitzat. Les sessions s’han pogut impartir amb total normalitat durant aquestes 3 setmanes.

Però, és això sostenible en el temps? Doncs probablement no. Passades 3 setmanes detectem símptomes. Símptomes d’esgotament per part dels estudiants de grau (5 o 6 hores al dia connectats a diferents mecanismes de videoconferència), símptomes de cansament per part dels docents (l’adaptació al medi virtual no és immediata i necessita d’un esforç addicional significatiu per preparar les sessions) i també un canvi de dinàmiques doncs els mecanismes de videoconferència no són tan àgils ni tan ràpids com pot ser estar tots junts en una aula.

Què estem fent? Evolucionant. Seguiré negant-ho: no podem dir que passem a una modalitat online. Sense el temps material ni els recursos que es necessiten per poder fer un canvi metodològic dràstic i significatiu, no podem dir que passem a un model online. El que sí hem de fer és evolucionar el model virtual. Afegint a les nostres activitats formatives síncrones virtuals les estratègies basades en metodologies actives d’aprenentatge que ja estàvem introduint a les nostres assignatures. Deixar espais de treball en grup, rebaixar la classe magistral, afavorir la interactivitat i la participació... El repte és majúscul però com a docents seguirem evolucionant per millorar la qualitat de la nostra docència en temps de confinament. És un repte i, alhora, és una oportunitat. Parafrasejant Yuval Harari en el seu llibre 21 lliçons pel segle XXI: en la situació actual de l’educació, l’única constant és el canvi.

https://www.facebook.com/xavi.canaleta

https://twitter.com/xavi_canaleta (@xavi_canaleta)

https://www.instagram.com/xavicanaleta/ (@xavicanaleta)