Tesi doctoral Sr. Guillermo Bertólez Cué

Els secrets del mestre amagat

Autor: Bertólez Cué, Guillermo

Director: Dr. Roberto Terradas Muntañola

Tutora: Dra. Martínez Duran, Anna

Data:  27 de setembre de 2017

Lloc: Auditori

Tribunal: Dr. Manuel Gallego Jorreto, Dr. Javier Ferrándiz Gabriel i Dra. Laia Vives Arnella

Resum: Forma part del coneixement el descobrir nous fils per a entendre les claus secretes que ens permeten tenir el nostre “avui”. La civilització dels pobles, i amb ella l’art i l’arquitectura, és un lent procés evolutiu que deixa petjades reconeixibles pel que tingui la mirada educada, i sigui capaç de veure allà on els altres no han vist.

Aquest treball tracta d’aportar llum en el procés canviant de l’arquitectura, des de que el Pavelló del Japó a l’Exposició Mundial de Chicago de 1893, una maqueta a escala 1:1 del Ho-o-den, o  Pavelló de Fènix a Uji, prop de Kioto, va obrir el camí cap a una manera diferent de projectar.

Per a descobrir els valors que restaven ocults s’utilitza un “mèdium”, que és el “Recinte Imperial Katsura” de Kioto, construït entre 1619 i 1662, composat per un Palau, residència per tant d’un príncep, diferents pavellons del Te, un mausoleu i altres petites construccions, rodejades per un jardí tancat.

La tesi s’estructura seguint el camí imaginari d’un invitat il·lustre que recorre el recinte, i es basa a la primera visita realitzada per un arquitecte modern, Bruno Taut, que arriba a Japó el maig de 1933, oficialment invitat per un grup d’arquitectes d’Osaka, l’”Associació Japonesa per a una Arquitectura Internacional”.

El treball  és sobre imatges i escrits, sobre la condició humana i la seva relació amb el medi, o com l’arquitectura s’integra a l’estructura suprema de les lleis de la naturalesa.

Utilitza el sistema de confrontar els valors de l’observació atenta d’una realitat especialment tranquil·la i plaent, als processos metòdics de l’investigador científic. A la manera oriental, tracta de mostrar i no de demostrar, d’ajudar a veure allò que no es veu, d’aprendre a llegir entre línies i de no deixar-se influir per la part superficial de les coses.

La comparació del  model compositiu del Katsura en relació a allò que es feia en els edificis occidentals de la seva època, es fa subtilment i pretén obrir, sense dir-ho, un debat de contraposicions entre: reticència i paràfrasi, simètric i asimètric, nu i ornamentat, pilar i mur, perfecció i imperfecció, regular i irregular, fragilitat i pesadesa, rigidesa i flexibilitat, etc. Les fotografies més actuals les agraeixo als meus ex alumnes Aizea Arce Muguerza, i als germans Josep i Lluis Albín Ruiz, i per tant són inèdites.

El treball al final, és sobre el valor de les coses petites, i conclou amb un visitant atabalat, incapaç de digerir d’un cop tot el que acaba de veure, i que en una sobtada confusió, albira les fonts on s’han refrescat els mestres de l’arquitectura moderna.