El Vincle entre la Confiança Raonada i el Control Subsidiari en les Relacions Diàdiques Intra-organitzacionals

Més que el control, la confiança interpersonal és un fenomen insuficientment investigat del qual no existeix una definició generalment acceptada. Hi ha un debat obert que es resisteix a la conclusió no menys que a la irrellevància: si es confia en algú, alguna cosa, en una situació i moment concrets, per què i en quina mesura fer-ho. En el curs de la present tesi doctoral s'ha estudiat l'origen, la configuració, l'avaluació i l'evolució de què hem identificat com a confiabilitat situacional i que considerem punt de partida i base de la confiança interpersonal, recorrent a la lògica de les dimensions de la confiabilitat i distingint entre les que estan relacionades amb les qualitats personals d'aquell en qui s'hauria de confiar i les que s'han de considerar característiques situacionals.
 
L'originalitat de la conclusió d'aquesta investigació es posa especialment de manifest en la nostra forma de concebre la fase inicial del procés d'avaluació de l'abast de la confiabilitat situacional, que donem a anomenar 'focalització', que permet a ego moderar o acotar la seva percepció de la incertesa respecte de la pronosticada i preferida conducta aliena relacionada amb la consecució d'un objectiu específic en el context de la relació diàdica intra-organitzacional, fins a deixar-la reduïda o focalitzada en un risc inherent de fallada de la confiança raonada en alter. Si no és tolerable aquest risc basant-se en l'abast de la confiança raonada fonamentat en l'atribuïda confiança situacional, es requereix la implementació addicional de controls, que hem qualificat com a subsidiaris respecte de la confiança raonada, destinats a la mitigació eficaç i eficient d’aquest excés de risc inassolible.