Més sobre Roger Schank
Les teories del Dr. Schank enlluernen amb facilitat, son radicals, valentes i hom diria que tremendament originals. Ho són de veritat? D'on ha sortit aquest personatge tan mediàtic? Anem a pams: William Godwin (1756-1836) fou el creador de l'anarquisme filosòfic, una ideologia que rebutja qualsevol imposició sobre la llibertat humana. Max Stirner (1806-1856) és el creador de l'anarquisme egoista, donant caràcter absolut a la individualitat (“sobirania de l'individu”). Per a aquest filòsof totes les religions i ideologies es recolzen sobre principis buits i això és també vàlid per a qualsevol institució social que reclami autoritat sobre l'individu. Inclús ideals com “Humanitat” o “llibertat” es consideren pensaments abstractes destinats a estar per sobre de l'individu i, en conseqüència, justificar qualsevol intromissió en la seva llibertat. Aquestes filosofies es recolzen sobre la llibertat negativa, és a dir´l'oposició al control estatal i social sobre els individus; prefereixen la propietat privada dels mitjans de producció i defensen la lliure competència encara que això comporti desigualtat, inclús injustícia, en la seva repartició. També defensen el dret a portar armes lliurement. Aquestes teories arriben als Estats Units de la mà de Benjamin Tucker i Steven T. Byinston i acabaran per desembocar en l'anarcocapitalisme de Murray N. Rothbard (1926-1995). Importants grups de pressió interessats en pagar menys impostos a costa de serveis socials (els problemes que ha tingut l'Obama en fer aprovar la seva llei de seguretat social venen d'aquí), i en participar en una privatització parcial de la defensa nacional i la resta de serveis públics, donen suport (també econòmic) a aquestes teories. Vegem les idees de Rothbard sobre l'escola: “Allò que distingeix el gènere humà és la individualitat; de la mateixa manera que no hi ha dues empremtes iguals no hi ha dues persones iguals. Però el principi constitucional d'igualtat, (...) s'interpreta en el sentit d'”uniformitat” la qual cosa és fonamentalment inhumana. I això és l'escola. L'escola uniformitza, allà tots són iguals, tots estudien el mateix al mateix ritme. No es respecten els interessos, les aptituds ni les necessitats particulars de cadascú. Per tant és obvi que la millor instrucció és la que es dona en forma individual. I, qui millor que els pares per a donar aquesta instrucció? Perquè ells són els qui coneixen millor el nen”. No deixa de ser curiós que aquells qui defensen una llibertat absoluta deixin els nens sense la possibilitat de contrastar l'educació que els puguin donar els pares. Quan en Roger Schank diu: “La meva idea perillosa és una que la majoria de la gent rebutja immediatament sense pensar-ho seriosament; l'escola és dolenta per a els nens, els fa infeliços i, tal com es demostra, no hi aprenen massa coses (...) el govern ha estat sempre el problema de l'educació (...) desmuntem les escoles. Transformem-les en apartaments”, està fent costat als sectors més insolidaris de la societat americana. Oi que ara ja no sona tant “modern i original” el discurs del senyor Schank? Joan F. Ormad
