EÏNES PER MILLORAR L’EDUCACIÓ?
Per què no tenim a Espanya molt bons estudiants? I per què la gran majoria acaba en la mediocritat professional?
Partint de la base que tots estiguin ben alimentats, que no tinguin problemes socials en el seu context més immediat (problemes familiars, ja siguin econòmics, d’interrelacions difícils en el si familiar, etc.) no hi ha, en principi, motiu aparent per no triomfar als estudis i arribar a la consecució de propòsits professionals ambiciosos.
En aquesta situació, d’absència de problemes, cal meditar una petita estona fins arribar a preguntar-se si el “quid” de l’assumpte no radica en els professors: en les metodologies amb les quals imparteixen les classes, per una banda i, per altra banda, en una qüestió d’idoneïtat de nivell. Què vol dir això? Començaré per explicar la última part. Imaginem que, respecte el món físic i infinit de les forces, tenim només el coneixement de les tres lleis de Newton, de forma bàsica, sense aprofundir en elles:
-
Perquè un cos canviï el seu estat inicial (de repòs o moviment) ha d’estar sotmès a una força.
-
La suma de forces que actuen sobre un cos és igual a la seva massa per l’acceleració:
-
Si sobre un cos actua una força F, aquest genera una força d’igual intensitat i sentit contrari (Principi d’Acció i Reacció).
Llavors, si el professor ens comença a parlar de la quantitat de moviment que té un cos en una certa situació, en un context lliure de suposicions tal com
“A continuació, farem un exercici del qual la única dada que sabem és la quantitat de moviment del cos, concepte el qual ja coneixeu; m’han informat que ja us han explicat les lleis de Newton…”.
està donant per suposades moltes coses: d’entrada, està obviant la realitat més immediata:
donada aquesta fórmula F=m·a
no és obvi arribar a aquesta altra mitjançant els passos següents:
F=m·a=m·dv/dt=d/dt (m·v)= Ap
Aquesta fórmula ve a dir que el sumatori de forces que actua en un cos no és només igual a la massa del cos per la seva acceleració, sinó també a la variació de la quantitat de moviment.
Aquesta deducció és massa poc òbvia com per fer-la per nosaltres mateixos, sense comptar que, a més, s’ha d’entendre què vol dir això i quines implicacions té!
El gran primer mal dels estudiants és, doncs, que no se’ls proporcionen coneixements nous una mica més complexos dels que ja tenen, sinó…molt més complexos!
No us sembla que és imprescindible un sondeig previ als alumnes per veure el que saben del tema per, a continuació, donar-los la dosi adequada de nous coneixements? Aquesta és la forma que permet apropar-los a la realitat de les matèries i que s’il·lusionin i motivin. Un salt en el nivell de continguts massa gran implica probable dispersió i desmotivació. No ho oblidem, per tant, futurs professors: explicar sempre en la mesura del que saben els alumnes, no molt més enllà…
L’altre motiu que dificulta que els alumnes es converteixin en grans empresaris, científics, artistes, etc. es troba en l’ús de metodologies tradicionals.
Actualment, les TIC estan evolucionant a un ritme vertiginòs, realment exponencial. És cert, però, que sembla que actualment ens movem entre dos extrems:
-
Un extrem representat per professors anclats en el passat, emprant les eïnes I mètodes senzills de sempre: pissarra i paper.
-
Altre extrem representat per professors que es passen de moderns i empren, per fer les classes, tota tecnologia que estigui al seu abast, pensant més en ella mateixa que no pas en la seva idoneïtat i el que aprenguin els alumnes; són molt moderns, estan a la última i volen que els seus alumnes emprin de tot.
No us sembla que, en una situació intermitja entre els dos extrems podríem trobar al professor òptim? Recordem que, actualment, s’avalua per competències i hem de dissenyar les classes i les activitats pensant en la recerca d’aquest tipus d’avaluació, en com ho farem, en comptes de dissenyar una classe espectacular per observadors externs (i pel professor mateix, el qual es sentirà orgullòs de si mateix).
El professor que logra fer classes autèntiques, cercant les competències dels alumnes, és el professor que es pot sentir orgullòs de si mateix.
Podem convidar, doncs, als nous professors, als professors del futur, a fer una petita reflexió respecte aquests punts comentats, practicar la introspecció i abordar les classes pensant única i exclusivament en el punt de vista dels alumnes.