Tesi doctoral del Sr. Xavier Martin
Autor: Martín Tost, Xavier
Directora: Dra. Martínez Duran, Anna
Data: 17 de setembre de 2018
Tribunal: Dr. Ferrer Aixalà, Amador; Dr. Sauquet Llonch, Roger Joan; Dra. Musquera Felip, Sílvia.
Resum:
El càmping és un model turístic basat en la forma d’habitar la natura més primigènia de la humanitat: el nomadisme. El nòmada es col·loca sobre la terra sense alterar-la físicament, però sí dotant-la de significats que estableixen vincles amb els llocs ocupats: tant en el recorregut, com en el repòs. L’hàbitat en moviment s’origina per la necessitat de trobar refugi i aliment, però també pel desig de descobrir cultures o llocs, i interactuar amb ells de forma lúdica i activa. Paisatge, Arquitectura i Turisme son els tres eixos que articulen aquesta investigació sobre la tipologia del càmping.
La vida de vacances intensifica l’oci en la natura i les relacions socials entre les persones; per tant, permet experimentar amb noves formes d’habitar en comunitat. Aquestes agrupacions impliquen dos nivells de participació: per una banda, la implantació de l’assentament en el seu context, una organització prèvia que pauta el suport de les activitats en relació amb el medi; i, per l’altra, l’adaptació particular dels usuaris, mitjançant l’ús d’allotjaments lleugers i transportables. D’aquesta forma, l’arquitectura planteja com ha de ser el tauler de joc: les regles físiques que faciliten el refugi temporal dels habitants, amb ocupacions mínimes i precises sobre el lloc habitat.
A mitjans del segle XX, a Espanya es va produir una obertura que va impulsar el turisme de masses com a indústria en alça, i que va originar la transformació del paisatge de les seves costes. Un dels territoris més representatius va ser el litoral de Catalunya, que va esdevenir la porta d’entrada des d’Europa i l’entorn amb major concentració de càmpings del país. Amb una preocupació per les noves formes d’habitar que oferia el turisme, els arquitectes van utilitzar aquest camp inèdit per experimentar amb solucions innovadores, respectuoses amb la natura i basades en una interpretació de la tradició local, a través de la Modernitat. Per la qualitat i diversitat de les propostes, i per la seva evolució fins l’actualitat, en aquesta tesi s’analitzen cinc casos paradigmàtics mitjançant una aproximació comparativa des de tres escales d’actuació diferents: La Ciutat Temporal -implantació-, L’Edifici Obert -arquitectura- i L’Hàbitat Itinerant -usuari-.
Amb l’objectiu de reconèixer les qualitats d’aquestes arquitectures singulars, la investigació té per objectiu elevar els seus valors originals com a assentament sostenible, basats en una ocupació informal, temporal i respectuosa de la natura. I, a més, plantejar les possibilitats per erigir-se en paradigma de la conservació del paisatge, la regeneració urbana i la interacció social entre l’individu i la comunitat.
