Els nous reptes del doctor
El coordinador de programes de Doctorat de La Salle Campus Barcelona – URL, Dr. Xavier Vilasís, ha publicat un article d’opinió a La Vanguardia .
En aquest escrit reflexiona sobre el paper que exerceixen els doctors a la nostra societat i quins són els reptes que han d’afrontar.
“La nostra societat dóna poc crèdit al doctorat malgrat ser el títol oficial de més rang. Una vegada superada la confusió habitual amb els llicenciats en medicina, a qui se sol dir “doctors”, la majoria solament veu en el doctorat un accés a una carrera acadèmica. És l’únic títol oficial que no té una escala corresponent de funcionari. El títol de doctor és d’origen medieval, quan s’atorgava a aquells estudiants que demostraven un ampli coneixement en un tema concret i solia habilitar per a l’ensenyament. Aquesta visió es va modificar al segle XIX, a Alemanya, en redefinir els requisits per accedir al grau: un doctor havia de ser capaç d’investigar, de generar nou coneixement per si mateix. La nova definició va arrelar al món acadèmic i continua sent la que preval avui, encara que aquí continuem tenint la visió medieval. L’investigador modern, és una persona emprenedora, amb una gran capacitat d’anàlisi i síntesi, que ha de saber treballar en equip i comunicar-se eficaçment, en un entorn internacional.
És algú que resol problemes complexos, generant el coneixement necessari per això. Aquestes habilitats tenen un gran valor afegit en una empresa. Es tracta de saber posar-les en joc. Els països als quals ens agradaria semblar-nos incorporen la majoria dels doctors que formen a les empreses, dotant-les d’un personal altament qualificat. Si aspirem a ser una mica més que una font de mà d’obra barata en el sud d’Europa, hem de treure el màxim profit del nostre capital humà. Per a això, les competències del doctor poden ser la clau per fer aquest salt qualitatiu: basar la nostra economia en el coneixement i en el valor afegit. És un repte comú, tant de les empreses com de qui s’encarrega de formar els doctors, la universitat. Les empreses haurien d’abandonar certes prevencions sobre la capacitat dels doctors i organitzar-se per treure el màxim partit al perfil. I les universitats, sense abandonar l’excel·lència científica, han de conscienciar i potenciar aquestes habilitats transversals i obrir les mires dels doctorands més enllà de la vida acadèmica. Des de la universitat, acceptem el repte. Qui ens acompanya?”
(Publicat a La Vanguardia el dimarts, 2 d’octubre de 2013)